Quan fas un escrit llarg, t’arrisques a que la gran majoria de persones no arribi ni a la meitat. He decidit arriscar-me perquè tinc moltes coses a dir i m’agradaria que les llegíssiu amb calma, reflexionant sobre tot el que dic.
Al llarg dels últims quinze dies alguna cosa ha canviat dins meu. Tinc 31 anys i sóc independentista des de que tinc memòria. Recordo de petit com intentava copiar, sense gaire èxit, les estelades que dibuixava mon germà, tot preguntant-me qui eren els Maulets i per què la “Terra” del sorral de l’escola havia de ser “Lliure” 🙂
Però reconec que sempre he estat un “independentista de sofà”. Mai no he anat a fer una ofrena el 11S, ni a visitar el Fossar de les Moreres un any darrera l’altre. No he cregut mai que això servís de res més que per sentir-se millor un mateix.
A la manifestació del 2010 per l’Estatut tampoc hi vaig anar. En part per mandra (ser independentista de sofà és molt còmode i fàcil) i en part perquè no entenia la defensa d’un Estatut que ens feia seguir sent espanyols. No m’he sentit mai espanyol i per tant no entenc per què legalment he de seguir sent només espanyol. Resulta que al final el clamor popular de la manifestació ja reclamava la independència, però a mi em semblava inversemblant pensar que podria ser una manifestació independentista si anava encapçalada pel Montilla. Jo ja tenia suficients arguments per quedar-me a casa.
Fins ara, l’única cosa que he fet per ajudar a aconseguir la independència (a banda de rallar-vos per Facebook) ha estat manifestar-me tres 11S seguits sota la convocatòria de l’ANC iÒmnium Cultural. Convocatòries clarament independentistes, pacífiques i democràtiques que han servit perquè tot el món vegi qui som, com som i què volem.
Ara amb això ja no en tinc prou. Estem vivint un procés històric del que vull formar part i vull viure’l tan intensament com em sigui possible. Si el procés actual acaba amb no res, em sentiré molt més frustrat que si només segueixo sent un independentista de sofà, però prefereixo arriscar-me que no pas viure altres escenaris possibles: votar i perdre; votar i guanyar, però només amb la participació del “Sí”; o votar i guanyar, aconseguir la independència i haver-ho viscut com un espectador.
Em faria molta ràbia cap a mi mateix pensar amb el procés actual d’aquí uns anys, quan siguem independents, i recordar que l’única cosa amb què vaig contribuir per aconseguir la independència del meu país, fos anar tres 11S a manifestar-me, tenir l’estelada al balcó tot l’any i a sobre, haver-me queixat públicament que estava tip d’haver d’anar l’11S a manifestar-me.
No vull que gent anònima m’aconsegueixi l’objectiu que he volgut des de petit, sense que jo no ho hagi donat tot per ajudar-los. Lamento haver-me’n adonat tan tard, però millor tard que mai.
Els pares sempre expliquen amb nostàlgia els moments històrics que els va tocar viure: reunions clandestines del PSC, córrer davant dels grisos, la Marxa de la Llibertat, el meu oncle passant la nit al ‘cuartelillo’, la manifestació del 77… Nosaltres, ara mateix estem vivint els nostres propis moments històrics i és a nosaltres, els fills, a qui ens toca donar-ho tot si volem aconseguir els nostres objectius, tal com ells van aconseguir els seus. Perquè també els hi devem als nostres pares i mares, avis i àvies, que segurament, ho manifestin o no, anhelen la independència molt més que no pas nosaltres, els fills. Ells potser ja no tenen l’edat ni l’energia necessària per donar-ho tot o, malauradament, molts d’ells ja ens han abandonat.
Els meus amics no creuen que el procés actual ens acabi portant cap a la independència. Tot i l’èxit de l’última Diada, segueixen enrocats en que “no votarem”. Si ni nosaltres mateixos no creiem que votarem, com esperem que la resta del món es prengui seriosament el nostre procés?
Confio aconseguir que canviïn d’opinió, ja que de moment els únics arguments que he pogut copsar per defensar el “no votarem” són una desconfiança total cap a CiU i un rencor desmesurat per les retallades. Vull que canviïn d’opinió perquè desitjo viure intensament aquest procés tenint-los al meu costat i perquè necessitem tots els independentistes fent campanya pel “Sí,Sí”.
He de reconèixer que em van crear certa incertesa. I si tenen raó i no votarem? Em vaig quedar més tranquil després de mirar les entrevistes dels Matins de TV3, prèvies a la Diada, a les diferents formacions polítiques que defensen la consulta. MAI abans havia vist quatre partits diferents amb un discurs idèntic respecte a un mateix tema. Tots ells tenen claríssim que el 9N votarem i el 12 de desembre, quan es va fixar la data i pregunta, tots sabien que Espanya suspendria la Llei de Consultes i que no seria fàcil.
És cert que el de CiU és una mica ambigu quan parla de la desobediència civil, però és igual de cert que fins fa ben poc els provocava urticària la paraula “independència” i ara diuen textualment “volem construïr un Estat Independent”. També puc entendre la seva ambigüetat tenint dins de casa els botiflers d’Unió que, tal com apunta Quim Arrufat, no crec que tardin gaire a saltar i desvincular-se de Convergència. Potser aleshores abandonaran l’ambigüetat.
Em va agradar, també, la reflexió del Quim quan deia que votarem el 9N sí o sí, perquè és la única via possible, “perquè sinó, què? Plebiscitàries, DUI i que cap país ens reconegui?”.
Tots ells no van retrocedir ni un pas enfront les escomeses de la guapa de la Lídia Heredia, que insistia en voler trencar el pacte actual, posposar la data de la consulta, fer eleccions “per veure quins suports té cadascú”, insistir en que la consulta seria il·legal i no sé quantes coses més. Vaig arribar a trobar-la odiosa i preguntar-me si no està untada per Unió o el PP. Però al cap i a la fi, la Lídia va fer una bona feina, perquè vaig acabar totalment convençut que votarem. I tota aquesta defensa del 9N era prèvia a que tornéssim a legitimar els polítics amb aquest últim 11S.
Respecte les retallades és totalment cert que és una tragèdia tenir els hospitals que tenim, que hi hagi escoles formades íntegrament per barracons o que els Bombers no tinguin els recursos necessaris, per posar tres exemples. Podrien haver retallat d’una forma millor? És possible. Eren inevitables les retallades? És quasi segur. Companys, per si no us en heu adonat, estem en crisi, no hi ha diners i a sobre els pocs que hi ha no ens deixen gestionar-los a nosaltres de la millor forma possible. I als funcionaris els han retallat el sou, però els altres estem a l’atur.
A més a més, els mateixos que han retallat, ens estan dient que la forma més fàcil i ràpida de revertir la situació és amb un Estat Propi. Per tant, potser ja va sent hora de parar de queixar-se per les retallades i començar a remar tots junts en aquesta recta final del procés.
Els que realment volem la independència del nostre país, no ens podem permetre el luxe de seguir apàtics davant del procés actual per desconfiança cap a CiU, per rencor de les retallades, perquè ja ens hem cansat o perquè no ens agraden les pantomimes que ens fa fer l’ANC. Perquè molt em temo que és ara o mai. Difícilment es repetiran les condicions socials i econòmiques actuals i el gran suport independentista que hi ha actualment entre la població.
Si no som capaços de posar-nos a treballar tots junts, des d’ara mateix, per assegurar un 9N amb les suficients garanties democràtiques per tenir legitimitat de cara a l’exterior, semblarà que no ens atrevim ni a saltar al camp per jugar el partit. Que ens discutirem entre nosaltres abans del 9N i que si no ens deixen votar, ho acceptarem i seguirem com fins ara.Perdrem tota credibilitat davant la comunitat internacional. És més, si no som capaços d’unir-nos per organitzar una simple consulta amb cara i ulls, potser és que no estem preparats per la independència. Confio que no serà així, tot recordant el que va dir el profeta:“Si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets, no hi ha excuses i ens posem a pencar, som un país imparable, creieu-me que som imparables”.
I com podem ajudar al procés i abandonar l’independentisme de sofà? Col·laborant amb l’ANC i Òmnium Cultural. Ens pot agradar més o menys què han fet i com ho han fet, però s’ha d’acceptar que amb només dos anys ens han situat a les portes de poder decidir el nostre futur, cosa impensable deu anys endarrere. Ara demanen 100.000 voluntaris per fer el porta a porta més massiu de la història d’Europa. I pels voluntaris només representarà una tarda de les nostres vides per anar a fer una enquesta a llars de la nostra població. Si us sembla descabellat, recordeu que també ho semblava la Via Catalana i la V de l’última Diada.
I per què ho fan? Perquè l’objectiu final és la independència, però els pròxims objectius d’aquí al 9N són aconseguir la major participació ciutadana a la consulta, tant del Sí com del No, i aconseguir el màxim de vots “Sí,Sí”. Només així aconseguirem votar, guanyar i que el propi resultat es torni vinculant.
Si has arribat fins aquí, t’ho agraeixo sincerament, però encara et demanaré un altre favor.Comparteix aquest escrit amb tanta gent com et sigui possible. Necessitem que el major nombre d’independentistes de sofà es converteixin en independentistes actius. Necessitem el màxim nombre de voluntaris compromesos amb el procés.
Parafrasejant a Kennedy: “No et preguntis què pot fer Catalunya per tu, pregunta’t què pots fer tu per Catalunya”. Perquè ara és l’hora.
Un amic em va dir: “menys escriure al Facebook i més fer coses” i “ja veurem el que et dura el globu”. Doncs bé, escriure al Facebook, ja veieu que no li he fet cas i de fer més coses, de moment he fet un donatiu i ja sóc voluntari de l’ANC. I des d’aquí, m’ofereixo públicament a l’ANC perquè m’utilitzi allà on ho cregui necessari.
Fins quan em durarà el globu? Com a mínim fins que siguem lliures. Per què? Perquè no només vull votar. Vull votar i guanyar!
Jo ja sóc voluntari. I tu?
https://www.araeslhora.cat/ca/
#CatalansVote9N #SócVoluntari #VullVotarVullGuanyar #9N2014 #Sí,Sí #NiUnPasEndarrere #AraÉsl’Hora
Informació bàsica sobre Protecció de Dades