La incertesa de la independència

Hi ha molts motius per voler la independència de Catalunya. A grans trets i sense cap ordre concret, em venen al cap motius històrics, sentimentals, econòmics, lingüístics, culturals, nacionals, socials… En canvi només veig un sol motiu “defensable” per seguir dins d’Espanya: el nacionalisme espanyol.

Aquest serà el primer article d’un cicle d’escrits on intentaré argumentar de la millor forma possible alguns dels motius pels que vull la independència. Potser no tindré temps d’acabar el cicle abans del 9N, però com tots sabem, el 9N no serà la consulta definitiva.

Avui em dirigiré a un sector d’independentistes molt concret, i espero que minoritari. Els independentistes que el 9N votaran No. Pot semblar contradictori, però ja fa unes setmanes un amic meu va explotar en un grup de Whatsapp dient-nos que volia la independència, però que el 9N votaria No, igual que molts familiars i amics seus. Per argumentar-ho va utilitzar un batibull de coses, algunes d’elles, autèntiques burrades que vull pensar que va deixar anar enmig de l’exaltació del moment. Bàsicament defensava el No per la incertesa que li provocava la independència. Perquè deia que no sabia res sobre com seria el nou país: quin IVA tindríem, sistema de pensions, ajuts socials, com pagar l’atur, com encaixaríem amb Europa, fronteres amb Espanya…

Algunes coses ja es poden respondre ara i molta gent bastant més preparada que jo, ja ho ha fet. Pel tipus de dubtes que té li recomanaria el llibre És l’hora dels adéus? de Xavier Sala i Martín que, tot i que encara no l’he llegit, me l’han definit com a “Independència per a torpes”.

Hi ha coses que no es poden saber i provoquen incertesa. És cert. Però per què no es poden saber? Perquè són decisions que no podem prendre sols ja que hi ha altres actors involucrats. Com l’estat espanyol o la Unió Europea. I ara per ara no han estat oberts a cap tipus de diàleg. El govern espanyol vol resoldre un problema polític per via judicial i la Unió Europea no es vol mullar, dient que això és un afer intern d’Espanya.

Davant de les coses que no sabem i que poden provocar incertesa, em formulo una sèrie de preguntes:

• Considero Catalunya capaç de desenvolupar les funcions de qualsevol país normal, sense estar dins d’Espanya? Sí.
• En un món on mana l’economia, és raonable pensar que la UE no es deixarà perdre un dels motors econòmics d’Espanya? Sí.
• Tenint en compte que el 70% d’exportacions d’Espanya cap a Europa passen per Catalunya, és raonable pensar que a Espanya no li interessarà aixecar fronteres i posar aranzels? Sí.
• Inclús, és raonable pensar que Espanya no deixarà perdre els beneficis econòmics que suposa un Barça – Madrid? Sí.

Crec sincerament que al final, quan assumeixin que marxem, primarà el sentit comú. A ningú li interessa que es trenquin les relacions comercials amb Catalunya. I que consti que podem tenir relacions comercials amb la resta de països europeus, sense formar part de la Unió Europea. Per si algú té por del veto d’Espanya per entrar a la UE.

Si som capaços de ser pacients i no fer la DUI fins a tenir hisenda pròpia i algun estat padrí que ens deixi diners els primers anys, no hi haurà una dècada de misèria. I es rumoreja que aquests padrins ja hi són.

El meu amic creu que volen votar independència sí o no, s’està construint la casa per la teulada i diu que fins que no se li expliqui com serà el nou país, votarà No. Considero que aquí és on està més equivocat. Per què ens posarem a discutir coses que encara queden llunyanes si no sabem si la majoria vol la independència? Perquè a diferència d’altres col·lectius, i per molt que ens diguin nazis un dia darrera un altre, l’independentisme no és feixista.

No imposarem la independència a ningú si no la vol primer una majoria de la ciutadania catalana. I per saber si som majoria, necessitem votar. I no ens deixen. Per això els últims mesos estem fent un pols amb el govern espanyol i defensem votar Sí o Sí. Perquè moralment tenim tot el dret a votar i perquè necessitem fer-ho per poder tirar endavant el procés. Perquè som demòcrates. I tot el món sap que tenim el dret a decidir, excepte els nacionalistes espanyols.

Però de fer un pols amb Madrid per voler votar a que el meu amic ens digués això…

No sé amb quins independentistes s’ajunta, però només cal que compari el perfil de Facebook d’un independentista, com podria ser jo mateix, amb el d’un unionista. Jo hi veig grans diferències a nivell d’agressivitat i totalitarisme. Perquè us en feu una idea us deixo part de l’argumentari unionista d’un català que també se sent espanyol. La conversa de la dreta fa referència als gigaenquestadors de l’ANC:

M’agradaria acabar aquest primer article amb un fragment d’una carta de Juan Diego, actor madrileny, escrita l’octubre de 2013:

Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo. No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede. ¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta. No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.

Tot i que seguiré argumentant motius a favor de la independència, a la majoria d’independentistes ja no ens calen motius: volem la independència per dignitat.

Pau Baig i Pujol

#CatalansVote9N #SíSí #VotaréPerTu #AraÉsl’Hora